M’amago
en un edifici proper i tanco la porta darrere meu, bo i travant-la amb una
fusta. M’estiro al terra, panteixant. Flaixos sagnants traspuen en la meva
memòria. Encara continuo sentint els planys famolencs a la distància. I la
ferum putrefacta.
Des
que van arribar no fa gaire, tot canvià. Ni les barreres, ni l’exèrcit, ni res
els va deturar. Ningú sap d’on van sortir, ni què són. Només que són veloços i
violents. I tenen gana.
Els
rugits incrementen. Crits. Massa tard per a alguns.
M’aixeco,
aterrida. Els planys deixen pas a un silenci sepulcral. Controlo la meva
respiració i expecto qualsevol soroll proper. Res. I llavors, guaito una ombra
en la foscor de la sala. Per un moment penso que ha sigut fruit de la meva
imaginació fins que veig un d’aquells maleïts morts vivents apropar-se a mi
lentament, amb moviments maldestres.
Com
he pogut ser tan idiota? Per què no he
comprovat si l’edifici era segur abans d’entrar? No tinc temps de lamentar-me.
Escodrinyo el lloc en busca de quelcom que ajudi a defensar-me. Em decanto per
una barra de ferro que tinc a prop meu i espero, titil•lant, l’arribada de la
criatura. Per sort només és un.
M’equivoco
per segon cop. La porta del meu darrere comença a bategar, acompanyada d’una
simfonia de planys desentonats. De moment, la fusta sembla resistir. Però, no
hi ha la garantia que per sempre.
Però,
primer de tot m’haig de concentrar en el monstre famolenc que ja quasi em té al
seu abast. Preparo la barra, disposat a batejar el seu cap, talment com si d’un
pilota de beisbol es tractés. I així ho faig. La testa de la criatura es
desprèn entre guspires i ressons metàl•lics. Guspires? A pesar d’haver estat
decapitat, tant les seves extremitats com les seves faccions del seu rostre segueixen
en moviment. I de la seva testa n’ixen una munió de cables esfilagarsats, bo i
espurnejant esporàdicament.
És
un robot!
Tanmateix,
no tinc temps per fer-me perquès. No per ara. La fusta de la porta comença a
cruixir i els planys creixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada