2101: Amors platònics (Dinorelat #6)

En Marc no li ha pogut treure els ulls de sobre des que l’ha vist a l’andana, però no és fins que entren al vagó que pot contemplar-la amb millor perspectiva. És perfecta: guapa, alta i grassa. Tot i tenir-la just al seu davant, no sembla adonar-se d’aquells ulls masculins que l’escruten de dalt a baix. És més, la seva atenció sembla apuntar cap una altra direcció. Encara que la noia sigui discreta, el jove pot resseguir a la perfecció el rumb de la seva llambregada furtiva. Està mirant un adolescent de més o menys la seva edat, també molt alt i obès. En Marc sospira, resignat. Ell és magre i esquifit i no hi té res a fer contra la bona planta d’aquell altre xicot.

Sempre es repeteix la mateixa història. Malgrat que es digui que l’aparença no importa, al final sempre acaba per imposar-se. El fet saber que uns anys abans els cànons de bellesa afavorien aquells que eren més prims no el consola. I tampoc li ha servit de res recórrer a tota mena de dietes o ginys per tal d’emular la tan anhelada bellesa. El seu metabolisme es resisteix amb fermesa als cànons de l’època.

En Marc, perdut en les seves cavil•lacions, ni s’ha fixat que, ben a prop seu, una altra noia de la seva edat no ha parat en tota l’estona de mirar-lo de reüll. Tanmateix, poc li importa això a ell. Aquesta és magra i esquifida i no es pot equiparar, ni molt menys, amb la preciositat que seu al seu davant i de la qual no pot treure els ulls de sobre des que l’ha vist a l’andana.