L'home tricentenari (Dinorelat #7)

L’home tricentenari contempla amb els seus ulls pixel·lats la multitud que l’assetja. En un principi, la presència de la gent se li havia fet importuna. No obstant, amb el pas dels anys ja s’hi havia avesat per complet.  Li agradava observar els rostres dispersos per entre l’absorta turba. Sempre li havia semblat apassionant la dissemblança entre les cares de les persones. Algunes podien assimilar-se, però cap era del tot igual. Era quelcom que li pareixia completament insòlit.

         En ocasions li agradava explicar les batalletes de temps remots, com bon avi que era. Rememorava els temps en què el seu cervell encara es conservava físicament. Evocava les distintes guerres i conflictes que havien atemorit el món sencer o la generació somniadora que havia anhelat atènyer la seva utopia. Pedaços del ja distant segle XXI.

         La fama és quelcom efímer. Es dissol en un tres i no res, talment com terrosos de sucre en el cafè. Tanmateix, la seva celebritat era d’un caràcter més aviat immutable. De fet, mentre ell seguís en vida, si per ventura finís alguna vegada, mai ningú se li arrabassaria. I és que ningú podia ser més vell que el més gran dels ancians. Ell era l’home tricentenari. El primer home que havia fet del seu cervell, un ens cibernètic.

*Relat inclòs en el recull Somnis Tricentenaris de la revista Lo Càntich i l'Associació de Relataires en Català.