Cultura (Dinorelat #4)

Malgrat córrer sense parar, els zombis ja quasi l’havien agafat. Així doncs, es defensà tot colpejant-los amb l’únic objecte que trobà al seu abast: un llibre gruixut. Per sorpresa seva, els monstres sucumbiren al seu atac, bo i gràcies al considerable pes del volum.  I d'aquesta forma, aconseguí sortir-ne sana i estàlvia.

         Després dirien que la cultura no serveix per a res.

Tions robòtics (Dinotuit #3)

Regals i mentides (Dinorelat #3)

—Que ja està? —pregunten les criatures a l’uníson.

Els adults, abstrets en la seva conversa, amb prou feines s’adonen de la cridòria. No és fins que els infants repeteixen la seva cantarella que en Lluís, observant l’embalum que sobresurt de sota la manta, contesta:

—Em sembla que sí! Això ja comença a fer una mica de pudor...

Aquesta resposta esdevé el detonant d’una corredissa frenètica que ateny la sala d’estar amb uns escassos segons. Aleshores, les criatures brandeixen els seus bastons i escometen l’embalum, tot corejant la nadala de rigor. La impaciència de les criatures es fa latent vers a vers, fins que arriba un moment en què la cançó fluctua en un tempo més accelerat del que li pertoca. Finalment, el cant fineix amb el darrer vers al qual el segueix la manta volant pels aires, lluny de totes les mirades. I és que tota l’atenció està ara concentrada en els paquets que descansen dessota aquella soca amb rostre i barretina. La quitxalla s’hi llença talment com depredadors, bo i frisosa de descobrir la naturalesa dels seus regals. Aquests consisteixen en un seguit de torrons i joguines que encalma, momentàniament, l’exaltació dels infants. Però aquesta calma no es prorroga per molt de temps, ja que les criatures ja es veuen de nou tapant el tió amb la flassada i retornant al lloc d’on havien vingut. Allà expectaran, impacients, l’arribada del moment de començar de nou la seva salmòdia nadalenca.

Llavors, un dels adults diu:

—Déu n’hi do, quins regalassos! Quan ha entrat la canalla em pensava que ens havíem oblidat de posar-hi res! Qui ho ha fet? Has estat tu Lluís?

L’home nega amb el cap:

—No els havíeu posat vosaltres? Jo he vist el bulto que hi havia sota la manta i per això he fet passar els nens...

—No? Llavors... qui ha estat?

Els adults es miren entre si amb estranyesa. Cap d’ells no sembla saber res d’aquells regals. El més insòlit de tot plegat, tanmateix, és que sota la manta s’hi torna a perfilar un altre embalum que ningú ha disposat.

Gel (Dinotuit #2)

El barret (Dinorelat #2)

Malgrat que veure un esquelet en bicicleta ja era prou xocant, el que li sobtà més de tot plegat fou el barret de copa tan característic que duia posat. I és que no només estava convençut que aquest havia pertanyut al seu avi, sinó que a més a més era el mateix que l’havia acompanyat a la sepultura.

La mort en bicicleta, Fotografia

Agraïments a Orciny Books pel seu disparador creatiu

(http://www.orcinybooks.com/blog/2014/10/el-disparador-1/)

Mandra (Dinotuit #1)

Hèracles (Dinorelat #1)

La infermera no se’n podia avenir. El nadó jeia, assossegat, en el seu bressol, aliè al perill que l’abraçava. I és que dues enormes pitons entortolligaven el delicat cos del nounat, talment com dues gèlides flassades.

El naixement d’Hèracles, la primera criatura biològicament modificada, havia suscitat una caòtica controvèrsia arreu. Els opositors a la seva simple existència es comptaven a milions. I no només s’hi incloïen incomptables grups religiosos o anticientífics sinó que, fins i tot, s’hi integraven investigadors del propi camp de la biologia.

Mirant-ho des d’aquella perspectiva, un atemptat contra la vida del bebè no apareixia com quelcom tan inusitat. Per alguns, la seva transcendència futura hauria sigut suficient raó per justificar l’infanticidi. Tanmateix, tot plegat s’hauria d’haver planejat amb cura. De fet, la importància del crim no sols radicava en l’acció en si, sinó en el simbolisme que se’n desprendria d’aquesta. I així doncs, el nom d’Hèracles era ideal per acomplir aquell designi que, en aparença, semblaria dimanant de la mateixa fúria divina.

El destí, no obstant, també disposa de lírica en la seva implacable ironia. Contemplant aquella escena, no s’hauria precisat d’un oracle per vaticinar que el petit Hèracles estava destinat a fer grans coses. O així ho evidenciaven les dues serps que en aquell moment jeien, asfixiades, en el bressol, tot vetllant el somni d’aquella hercúlia criatura artificial.

El nen Hèrcules, JOSHUA REYNOLDS (1788)

Presentació

El dinosaure
Quan es va despertar, el dinosaure encara estava allí.

Obras Completas (1959), AUGUSTO MONTERROSO.

Aquest és, sense cap mena de dubte, el microrelat més popular de l’escriptor guatemalenc Augusto Monterroso. La seva concisió i ambigüitat sobten el lector i l’obliguen a construir-se la seva pròpia explicació i així saciar la seva ment tan avesada a històries llargues.

Els microrelats (o també anomenats microcontes, nanorelats o minicontes) són construccions literàries narratives que, malgrat està incloses dintre del subgènere clàssic del conte, avui dia poden ser considerades un gènere apart. Aquests relats són caracteritzats per la seva extrema concisió, amb una extensió que pot anar des d’una paraula fins, inclús, allargar-se a uns pocs centenars de mots. Tanmateix, la seva extensió oficial per tal de diferenciar-los dels relats breus encara no està ben clara.

Podem trobar escrits d’una extensió breu en diferents etapes de la història. S’ha d’entendre, però, que el microrelat és un gènere considerablement modern. En la literatura espanyola podem trobar autors prolífics que escriuen microrelats com el mateix Augusto Monterroso o Julio Cortázar. I en la literatura anglesa també hi podem trobar clares mostres en les obres de H.P. Lovecraft, Edgar Allan Poe, Ray Bradbury i un llarg etcètera. Però no cal anar tan lluny. A la nostra pròpia literatura catalana el microconte ha tingut una importància crucial en autors com Pere Calders o Quim Monzó.

Avui dia, el microrelat han anat guanyant importància, sobretot gràcies a la difusió que ha tingut a Internet, on la brevetat hi juga un paper crucial, cosa que li fa adquirir força a aquest gènere literari breu, en blogs, webs i xarxes socials. En aquest context, neix “Microdinosaures” un blog que pretén difondre els microrelats de la meva pròpia creació per tal d'intentar d'ésser un punt de difusió, per tal de recuperar la importància que aquest gènere es mereix.

Edgar Cotes Argelich
Balaguer, 8 de desembre 2014