Regals i mentides (Dinorelat #3)

—Que ja està? —pregunten les criatures a l’uníson.

Els adults, abstrets en la seva conversa, amb prou feines s’adonen de la cridòria. No és fins que els infants repeteixen la seva cantarella que en Lluís, observant l’embalum que sobresurt de sota la manta, contesta:

—Em sembla que sí! Això ja comença a fer una mica de pudor...

Aquesta resposta esdevé el detonant d’una corredissa frenètica que ateny la sala d’estar amb uns escassos segons. Aleshores, les criatures brandeixen els seus bastons i escometen l’embalum, tot corejant la nadala de rigor. La impaciència de les criatures es fa latent vers a vers, fins que arriba un moment en què la cançó fluctua en un tempo més accelerat del que li pertoca. Finalment, el cant fineix amb el darrer vers al qual el segueix la manta volant pels aires, lluny de totes les mirades. I és que tota l’atenció està ara concentrada en els paquets que descansen dessota aquella soca amb rostre i barretina. La quitxalla s’hi llença talment com depredadors, bo i frisosa de descobrir la naturalesa dels seus regals. Aquests consisteixen en un seguit de torrons i joguines que encalma, momentàniament, l’exaltació dels infants. Però aquesta calma no es prorroga per molt de temps, ja que les criatures ja es veuen de nou tapant el tió amb la flassada i retornant al lloc d’on havien vingut. Allà expectaran, impacients, l’arribada del moment de començar de nou la seva salmòdia nadalenca.

Llavors, un dels adults diu:

—Déu n’hi do, quins regalassos! Quan ha entrat la canalla em pensava que ens havíem oblidat de posar-hi res! Qui ho ha fet? Has estat tu Lluís?

L’home nega amb el cap:

—No els havíeu posat vosaltres? Jo he vist el bulto que hi havia sota la manta i per això he fet passar els nens...

—No? Llavors... qui ha estat?

Els adults es miren entre si amb estranyesa. Cap d’ells no sembla saber res d’aquells regals. El més insòlit de tot plegat, tanmateix, és que sota la manta s’hi torna a perfilar un altre embalum que ningú ha disposat.