El drac (Dinotuit #14)

Malthus sideral (Dinorelat #14)

El dia que els japonesos van descobrir el sèrum de la vida perenne va haver-hi una gran alegria a tot el món. Ah, però ja ens ho podíem pensar! Com ho arreglaríeu, vós? No hi cabem pas tots alhora i per sempre!
Zero a Malthus. PERE CALDERS

El sèrum de la vida perenne havia estat el principal maldecap d’aquella darrera Assemblea General extraordinària de les Nacions Unides.  Si no s’hagués actuat amb promptitud, els recursos del planeta s’haguessin esgotat en molt pocs anys. Durant les vint-i-quatre hores que s’havia dilatat la reunió, s’havien barallat propostes ben distintes com la d’omplir terra i mar d’hivernacles, vetar la natalitat o establir un límit d’edat en què tots els ancians, sense excepció, es veiessin obligats a ser traspassats. Tanmateix, la majoria de propostes foren descartades per improbables o impopulars.

La idea que va prevaler, vingué, inesperadament, a proposta del recent estrenat estat català. Enlloc de llevar la vida dels ancians d’una certa edat, el que es podia fer era enviar-los a l’espai a la recerca de nous planetes per colonitzar. Per evitar possibles revoltes o oposicions sistemàtiques a la proposta, es demanarien, en primer lloc, voluntaris, bo i engalanant el projecte amb un nom florit: Programa de Repoblació Espacial. La idea fou ben rebuda arreu i s’hi inscrigueren un bon nombre d’aspirants, suficients com per mantenir a ratlla el problema de la mancança de recursos durant un temps.

L’insòlit de tot plegat era que la invenció de l’elixir de la vida eterna hagués permès, al seu torn, la represa del viatge espacial, que uns anys abans havia semblat estancat. I és que el temps del trajecte ja no suposava més un problema, atès que la humanitat, ara eterna anciana, disposava, literalment, de tot el temps del món.

Perseu (Dinotuit #13)

L'últim heretge (Dinorelat #13)

Ací és on van cremar l’últim heretge...

LA GOSSA SORDA, L’últim heretge

Talment com una flor de flames, el foc el sotja per totes bandes. La pira, que es troba al bell mig d’aquella dansa ígnia, el manté fermat a ella, bo i impedint la seva fugida. El fum, enlloc d’escolar-se a l’interior dels seus pulmons, s’eleva al cel, tot evitant que mori abans que les flames comencin a deflagrar la seva carn. Segurament, aquells ateus endimoniats han dominat la direcció del fum  per així demostrar a la nova humanitat laica, com pereix el darrer cristià en les flames del seu propi infern. L’únic que ell pot fer és pregar a Déu, el seu Déu, perquè el seu decés sigui prompte. Atenyeria un punt, però, que s’arribaria fins i tot a qüestionar si pogués ser cert allò que els seus botxins tant predicaven.

La mosca (Dinotuit #12)

Furts flotants (Dinorelat #12)

El botiguer observà bocabadat l’escena. Una de les caixes que contenia un televisor d’última generació flotava, literalment, davant dels seus nassos. A poc a poc s’anava allunyat de la rebotiga, bo i dirigint-se cap a la sortida.

Allò no tenia cap mena de sentit. Intentà aturar-la abans no fugís per la porta. Tanmateix, la caixa estava dotada d’una força estranya que el repel•lí, tot estampant-lo contra el mostrador.

Després d’uns segons d’astorament, l’home sortí al carrer per tal d’intentar parar l’objecte de nou. No obstant, aquella acció fou en va. Únicament pogué guaitar, impotent, com la caixa entrava dins d’una furgoneta que s’anava allunyant carrer avall.

* * *

El seu nou televisor feia patxoca al menjador. Però, quan s’assegué al sofà disposat a estrenar-lo, s’adonà que el comandament a distància descansava lluny del seu abast. L’home invocà l’aparell que dansà per l’aire fins aterrar sobre la seva mà.

Somrigué. Tot i que en aparença els ulls d’Ignatius Werter estiguessin dirigits al televisor, la seva ment només rumiava què més podria pispar. Un pernil ibèric? Una consola? Un ordinador? Amb el poder de la telecinesi, tot era possible.

La màquina del temps (Dinotuit #11)

Pervivència hiemal (Dinorelat #11)

Guaitava, silent, les ruïnes del que havia estat el temple de la Sagrada Família. Les seves antigues torres jeien ara, immòbils, talment com cadàvers congelats. L’únic que restava dempeus era alguna estàtua consagrada i algunes de les seves ciclòpies columnes que, malgrat tot, no pogueren defugir de veure’s amarades pel gel i la neu.

Contemplant les deixes glaçades de la que havia estat l’ànima de Barcelona, no pogué evitar preguntar-se com ell havia aconseguit sobreviure aquell infern hivernal.

Foscor digital (Dinotuit #10)

Ethernal Youth (Dinorelat #10)

Les sospites sobre l’eficiència d’Ethernal Youth (o també conegut publicitàriament com “l’elixir de l’eterna joventut”) van aparèixer juntament amb les queixes d’alguns consumidors que havien començat a notar en ells els primers símptomes de l’edat. Aquesta suspicàcia es veié confirmada uns anys després amb la desaparició dels màxims responsables de l’empresa, paral·lelament amb la dels seus beneficis milionaris. Encara avui es desconeix els motius de l’esvaniment dels inventors del producte, i dels diners esvanits, com també de la seves actuals localitzacions. Hi hagué cert sector policial que especulà sobre la possible relació d’ambdós episodis, però no es pogué trobar cap evidència que corroborés la certesa de la seva hipòtesi.

De tot plegat, només se’n pogué treure una resolució ineluctable: les arrugues seguirien decorant els rostres de les generacions venidores com, des de sempre, puntuals, havien tendit a manifestar-s’hi.

DIVERSOS AUTORS. Enciclopèdia virtual del comerç contemporani.

Editorial Tempus Fugit, 2046.

L'ombra (Dinotuit #9)

La bombolla (Dinorelat #9)

El dia que la famosa bombolla de l’illa de Quero esclatà, tot semblà anar-se’n en orris. Ni la curiosa arquitectura circular del territori, ni la indumentària estrambòtica de les seves gents ni tan sols l’insistent desplegament publicitari que se’n derivà, frenà la davallada turística en què s’havia sumit l’illa. Alguns curosos escèptics negaren l’existència d’aquest fet, i d’altres de menys optimistes maldaren en minimitzar el problema.  Tanmateix, tot apuntava cap una paraula que ningú volia anomenar. O que més endavant seria desposseïda, de tant predicada que hauria estat, de la seva transcendència.

I és que l’illa s’havia bastit de tal manera en aquella ciclòpia bombolla, que sense ella ja no restava res. Només aire.

Petjades (Dinotuit #8)

L'arribada de la valquíria (Dinorelat #8)

Asgeir brandava amb orgull la vigorosa espasa, l’acer de la qual ja no es percebia de tant que el roig havia esquitxat la llarga fulla. Aquella arma sempre havia estat la llavor de la seva puixança.

Una destra estocada enemiga, però, esvaní la seva ferotgia víking. Aquella reeixida carrera s’escapava talment com la sang que brollava de dins seu.

         Encongit sobre si mateix, Asgeir expectava l’arribada de la seva valquíria. Aleshores, aquesta el conduiria al Varhalla, on es convertiria en einherjer, per així brindar hidromel i entrenar fins l’arribada del Ragnarök, on combatria amb la particular ferocitat normanda al costat del gran Odin. I al final de la guerra, esdevindria l’últim home, que les llegendes anomenarien Lífthrasir i que, juntament amb la bella Líf, engendraria la nova i perfecta humanitat.

Asgeir, ni en el seu últim alè, no comprengué que la seva valquíria mai arribaria.

Or negre (Dinotuit #7)

L'home tricentenari (Dinorelat #7)

L’home tricentenari contempla amb els seus ulls pixel·lats la multitud que l’assetja. En un principi, la presència de la gent se li havia fet importuna. No obstant, amb el pas dels anys ja s’hi havia avesat per complet.  Li agradava observar els rostres dispersos per entre l’absorta turba. Sempre li havia semblat apassionant la dissemblança entre les cares de les persones. Algunes podien assimilar-se, però cap era del tot igual. Era quelcom que li pareixia completament insòlit.

         En ocasions li agradava explicar les batalletes de temps remots, com bon avi que era. Rememorava els temps en què el seu cervell encara es conservava físicament. Evocava les distintes guerres i conflictes que havien atemorit el món sencer o la generació somniadora que havia anhelat atènyer la seva utopia. Pedaços del ja distant segle XXI.

         La fama és quelcom efímer. Es dissol en un tres i no res, talment com terrosos de sucre en el cafè. Tanmateix, la seva celebritat era d’un caràcter més aviat immutable. De fet, mentre ell seguís en vida, si per ventura finís alguna vegada, mai ningú se li arrabassaria. I és que ningú podia ser més vell que el més gran dels ancians. Ell era l’home tricentenari. El primer home que havia fet del seu cervell, un ens cibernètic.

*Relat inclòs en el recull Somnis Tricentenaris de la revista Lo Càntich i l'Associació de Relataires en Català.

Llengües mortes (Dinotuit #6)

2101: Amors platònics (Dinorelat #6)

En Marc no li ha pogut treure els ulls de sobre des que l’ha vist a l’andana, però no és fins que entren al vagó que pot contemplar-la amb millor perspectiva. És perfecta: guapa, alta i grassa. Tot i tenir-la just al seu davant, no sembla adonar-se d’aquells ulls masculins que l’escruten de dalt a baix. És més, la seva atenció sembla apuntar cap una altra direcció. Encara que la noia sigui discreta, el jove pot resseguir a la perfecció el rumb de la seva llambregada furtiva. Està mirant un adolescent de més o menys la seva edat, també molt alt i obès. En Marc sospira, resignat. Ell és magre i esquifit i no hi té res a fer contra la bona planta d’aquell altre xicot.

Sempre es repeteix la mateixa història. Malgrat que es digui que l’aparença no importa, al final sempre acaba per imposar-se. El fet saber que uns anys abans els cànons de bellesa afavorien aquells que eren més prims no el consola. I tampoc li ha servit de res recórrer a tota mena de dietes o ginys per tal d’emular la tan anhelada bellesa. El seu metabolisme es resisteix amb fermesa als cànons de l’època.

En Marc, perdut en les seves cavil•lacions, ni s’ha fixat que, ben a prop seu, una altra noia de la seva edat no ha parat en tota l’estona de mirar-lo de reüll. Tanmateix, poc li importa això a ell. Aquesta és magra i esquifida i no es pot equiparar, ni molt menys, amb la preciositat que seu al seu davant i de la qual no pot treure els ulls de sobre des que l’ha vist a l’andana.

Història cíclica (Dinotuit #5)

Mort metal·litzada (Dinorelat #5)

M’amago en un edifici proper i tanco la porta darrere meu, bo i travant-la amb una fusta. M’estiro al terra, panteixant. Flaixos sagnants traspuen en la meva memòria. Encara continuo sentint els planys famolencs a la distància. I la ferum putrefacta.

Des que van arribar no fa gaire, tot canvià. Ni les barreres, ni l’exèrcit, ni res els va deturar. Ningú sap d’on van sortir, ni què són. Només que són veloços i violents. I tenen gana.

Els rugits incrementen. Crits. Massa tard per a alguns.

M’aixeco, aterrida. Els planys deixen pas a un silenci sepulcral. Controlo la meva respiració i expecto qualsevol soroll proper. Res. I llavors, guaito una ombra en la foscor de la sala. Per un moment penso que ha sigut fruit de la meva imaginació fins que veig un d’aquells maleïts morts vivents apropar-se a mi lentament, amb moviments maldestres.

Com he  pogut ser tan idiota? Per què no he comprovat si l’edifici era segur abans d’entrar? No tinc temps de lamentar-me. Escodrinyo el lloc en busca de quelcom que ajudi a defensar-me. Em decanto per una barra de ferro que tinc a prop meu i espero, titil•lant, l’arribada de la criatura. Per sort només és un.

M’equivoco per segon cop. La porta del meu darrere comença a bategar, acompanyada d’una simfonia de planys desentonats. De moment, la fusta sembla resistir. Però, no hi ha la garantia que per sempre.

Però, primer de tot m’haig de concentrar en el monstre famolenc que ja quasi em té al seu abast. Preparo la barra, disposat a batejar el seu cap, talment com si d’un pilota de beisbol es tractés. I així ho faig. La testa de la criatura es desprèn entre guspires i ressons metàl•lics. Guspires? A pesar d’haver estat decapitat, tant les seves extremitats com les seves faccions del seu rostre segueixen en moviment. I de la seva testa n’ixen una munió de cables esfilagarsats, bo i espurnejant esporàdicament.

És un robot!

Tanmateix, no tinc temps per fer-me perquès. No per ara. La fusta de la porta comença a cruixir i els planys creixen.

Hivern nuclear (Dinotuit #4)