La mosca (Dinotuit #12)

Furts flotants (Dinorelat #12)

El botiguer observà bocabadat l’escena. Una de les caixes que contenia un televisor d’última generació flotava, literalment, davant dels seus nassos. A poc a poc s’anava allunyat de la rebotiga, bo i dirigint-se cap a la sortida.

Allò no tenia cap mena de sentit. Intentà aturar-la abans no fugís per la porta. Tanmateix, la caixa estava dotada d’una força estranya que el repel•lí, tot estampant-lo contra el mostrador.

Després d’uns segons d’astorament, l’home sortí al carrer per tal d’intentar parar l’objecte de nou. No obstant, aquella acció fou en va. Únicament pogué guaitar, impotent, com la caixa entrava dins d’una furgoneta que s’anava allunyant carrer avall.

* * *

El seu nou televisor feia patxoca al menjador. Però, quan s’assegué al sofà disposat a estrenar-lo, s’adonà que el comandament a distància descansava lluny del seu abast. L’home invocà l’aparell que dansà per l’aire fins aterrar sobre la seva mà.

Somrigué. Tot i que en aparença els ulls d’Ignatius Werter estiguessin dirigits al televisor, la seva ment només rumiava què més podria pispar. Un pernil ibèric? Una consola? Un ordinador? Amb el poder de la telecinesi, tot era possible.

La bombolla (Dinorelat #9)

El dia que la famosa bombolla de l’illa de Quero esclatà, tot semblà anar-se’n en orris. Ni la curiosa arquitectura circular del territori, ni la indumentària estrambòtica de les seves gents ni tan sols l’insistent desplegament publicitari que se’n derivà, frenà la davallada turística en què s’havia sumit l’illa. Alguns curosos escèptics negaren l’existència d’aquest fet, i d’altres de menys optimistes maldaren en minimitzar el problema.  Tanmateix, tot apuntava cap una paraula que ningú volia anomenar. O que més endavant seria desposseïda, de tant predicada que hauria estat, de la seva transcendència.

I és que l’illa s’havia bastit de tal manera en aquella ciclòpia bombolla, que sense ella ja no restava res. Només aire.

Petjades (Dinotuit #8)

L'arribada de la valquíria (Dinorelat #8)

Asgeir brandava amb orgull la vigorosa espasa, l’acer de la qual ja no es percebia de tant que el roig havia esquitxat la llarga fulla. Aquella arma sempre havia estat la llavor de la seva puixança.

Una destra estocada enemiga, però, esvaní la seva ferotgia víking. Aquella reeixida carrera s’escapava talment com la sang que brollava de dins seu.

         Encongit sobre si mateix, Asgeir expectava l’arribada de la seva valquíria. Aleshores, aquesta el conduiria al Varhalla, on es convertiria en einherjer, per així brindar hidromel i entrenar fins l’arribada del Ragnarök, on combatria amb la particular ferocitat normanda al costat del gran Odin. I al final de la guerra, esdevindria l’últim home, que les llegendes anomenarien Lífthrasir i que, juntament amb la bella Líf, engendraria la nova i perfecta humanitat.

Asgeir, ni en el seu últim alè, no comprengué que la seva valquíria mai arribaria.

Or negre (Dinotuit #7)

Història cíclica (Dinotuit #5)

Regals i mentides (Dinorelat #3)

—Que ja està? —pregunten les criatures a l’uníson.

Els adults, abstrets en la seva conversa, amb prou feines s’adonen de la cridòria. No és fins que els infants repeteixen la seva cantarella que en Lluís, observant l’embalum que sobresurt de sota la manta, contesta:

—Em sembla que sí! Això ja comença a fer una mica de pudor...

Aquesta resposta esdevé el detonant d’una corredissa frenètica que ateny la sala d’estar amb uns escassos segons. Aleshores, les criatures brandeixen els seus bastons i escometen l’embalum, tot corejant la nadala de rigor. La impaciència de les criatures es fa latent vers a vers, fins que arriba un moment en què la cançó fluctua en un tempo més accelerat del que li pertoca. Finalment, el cant fineix amb el darrer vers al qual el segueix la manta volant pels aires, lluny de totes les mirades. I és que tota l’atenció està ara concentrada en els paquets que descansen dessota aquella soca amb rostre i barretina. La quitxalla s’hi llença talment com depredadors, bo i frisosa de descobrir la naturalesa dels seus regals. Aquests consisteixen en un seguit de torrons i joguines que encalma, momentàniament, l’exaltació dels infants. Però aquesta calma no es prorroga per molt de temps, ja que les criatures ja es veuen de nou tapant el tió amb la flassada i retornant al lloc d’on havien vingut. Allà expectaran, impacients, l’arribada del moment de començar de nou la seva salmòdia nadalenca.

Llavors, un dels adults diu:

—Déu n’hi do, quins regalassos! Quan ha entrat la canalla em pensava que ens havíem oblidat de posar-hi res! Qui ho ha fet? Has estat tu Lluís?

L’home nega amb el cap:

—No els havíeu posat vosaltres? Jo he vist el bulto que hi havia sota la manta i per això he fet passar els nens...

—No? Llavors... qui ha estat?

Els adults es miren entre si amb estranyesa. Cap d’ells no sembla saber res d’aquells regals. El més insòlit de tot plegat, tanmateix, és que sota la manta s’hi torna a perfilar un altre embalum que ningú ha disposat.