dilluns, 26 de gener del 2015

L'arribada de la valquíria (Dinorelat #8)

Asgeir brandava amb orgull la vigorosa espasa, l’acer de la qual ja no es percebia de tant que el roig havia esquitxat la llarga fulla. Aquella arma sempre havia estat la llavor de la seva puixança.
Una destra estocada enemiga, però, esvaní la seva ferotgia víking. Aquella reeixida carrera s’escapava talment com la sang que brollava de dins seu.
         Encongit sobre si mateix, Asgeir expectava l’arribada de la seva valquíria. Aleshores, aquesta el conduiria al Varhalla, on es convertiria en einherjer, per així brindar hidromel i entrenar fins l’arribada del Ragnarök, on combatria amb la particular ferocitat normanda al costat del gran Odin. I al final de la guerra, esdevindria l’últim home, que les llegendes anomenarien Lífthrasir i que, juntament amb la bella Líf, engendraria la nova i perfecta humanitat.
Asgeir, ni en el seu últim alè, no comprengué que la seva valquíria mai arribaria.




dilluns, 19 de gener del 2015

L'home tricentenari (Dinorelat #7)

L’home tricentenari contempla amb els seus ulls pixel·lats la multitud que l’assetja. En un principi, la presència de la gent se li havia fet importuna. No obstant, amb el pas dels anys ja s’hi havia avesat per complet.  Li agradava observar els rostres dispersos per entre l’absorta turba. Sempre li havia semblat apassionant la dissemblança entre les cares de les persones. Algunes podien assimilar-se, però cap era del tot igual. Era quelcom que li pareixia completament insòlit.
         En ocasions li agradava explicar les batalletes de temps remots, com bon avi que era. Rememorava els temps en què el seu cervell encara es conservava físicament. Evocava les distintes guerres i conflictes que havien atemorit el món sencer o la generació somniadora que havia anhelat atènyer la seva utopia. Pedaços del ja distant segle XXI.
         La fama és quelcom efímer. Es dissol en un tres i no res, talment com terrosos de sucre en el cafè. Tanmateix, la seva celebritat era d’un caràcter més aviat immutable. De fet, mentre ell seguís en vida, si per ventura finís alguna vegada, mai ningú se li arrabassaria. I és que ningú podia ser més vell que el més gran dels ancians. Ell era l’home tricentenari. El primer home que havia fet del seu cervell, un ens cibernètic.



*Relat inclòs en el recull Somnis Tricentenaris de la revista Lo Càntich i l'Associació de Relataires en Català.

dilluns, 12 de gener del 2015

2101: Amors platònics (Dinorelat #6)

En Marc no li ha pogut treure els ulls de sobre des que l’ha vist a l’andana, però no és fins que entren al vagó que pot contemplar-la amb millor perspectiva. És perfecta: guapa, alta i grassa. Tot i tenir-la just al seu davant, no sembla adonar-se d’aquells ulls masculins que l’escruten de dalt a baix. És més, la seva atenció sembla apuntar cap una altra direcció. Encara que la noia sigui discreta, el jove pot resseguir a la perfecció el rumb de la seva llambregada furtiva. Està mirant un adolescent de més o menys la seva edat, també molt alt i obès. En Marc sospira, resignat. Ell és magre i esquifit i no hi té res a fer contra la bona planta d’aquell altre xicot.
Sempre es repeteix la mateixa història. Malgrat que es digui que l’aparença no importa, al final sempre acaba per imposar-se. El fet saber que uns anys abans els cànons de bellesa afavorien aquells que eren més prims no el consola. I tampoc li ha servit de res recórrer a tota mena de dietes o ginys per tal d’emular la tan anhelada bellesa. El seu metabolisme es resisteix amb fermesa als cànons de l’època.
En Marc, perdut en les seves cavil•lacions, ni s’ha fixat que, ben a prop seu, una altra noia de la seva edat no ha parat en tota l’estona de mirar-lo de reüll. Tanmateix, poc li importa això a ell. Aquesta és magra i esquifida i no es pot equiparar, ni molt menys, amb la preciositat que seu al seu davant i de la qual no pot treure els ulls de sobre des que l’ha vist a l’andana.



dilluns, 5 de gener del 2015

Mort metal·litzada (Dinorelat #5)

M’amago en un edifici proper i tanco la porta darrere meu, bo i travant-la amb una fusta. M’estiro al terra, panteixant. Flaixos sagnants traspuen en la meva memòria. Encara continuo sentint els planys famolencs a la distància. I la ferum putrefacta.
Des que van arribar no fa gaire, tot canvià. Ni les barreres, ni l’exèrcit, ni res els va deturar. Ningú sap d’on van sortir, ni què són. Només que són veloços i violents. I tenen gana.
Els rugits incrementen. Crits. Massa tard per a alguns.
M’aixeco, aterrida. Els planys deixen pas a un silenci sepulcral. Controlo la meva respiració i expecto qualsevol soroll proper. Res. I llavors, guaito una ombra en la foscor de la sala. Per un moment penso que ha sigut fruit de la meva imaginació fins que veig un d’aquells maleïts morts vivents apropar-se a mi lentament, amb moviments maldestres.
Com he  pogut ser tan idiota? Per què no he comprovat si l’edifici era segur abans d’entrar? No tinc temps de lamentar-me. Escodrinyo el lloc en busca de quelcom que ajudi a defensar-me. Em decanto per una barra de ferro que tinc a prop meu i espero, titil•lant, l’arribada de la criatura. Per sort només és un.
M’equivoco per segon cop. La porta del meu darrere comença a bategar, acompanyada d’una simfonia de planys desentonats. De moment, la fusta sembla resistir. Però, no hi ha la garantia que per sempre.
Però, primer de tot m’haig de concentrar en el monstre famolenc que ja quasi em té al seu abast. Preparo la barra, disposat a batejar el seu cap, talment com si d’un pilota de beisbol es tractés. I així ho faig. La testa de la criatura es desprèn entre guspires i ressons metàl•lics. Guspires? A pesar d’haver estat decapitat, tant les seves extremitats com les seves faccions del seu rostre segueixen en moviment. I de la seva testa n’ixen una munió de cables esfilagarsats, bo i espurnejant esporàdicament.
És un robot!
Tanmateix, no tinc temps per fer-me perquès. No per ara. La fusta de la porta comença a cruixir i els planys creixen.