El
botiguer observà bocabadat l’escena. Una de les caixes que contenia un
televisor d’última generació flotava, literalment, davant dels seus nassos. A
poc a poc s’anava allunyat de la rebotiga, bo i dirigint-se cap a la sortida.
Allò
no tenia cap mena de sentit. Intentà
aturar-la abans no fugís per la porta. Tanmateix, la caixa estava dotada d’una
força estranya que el repel•lí, tot estampant-lo contra el mostrador.
Després
d’uns segons d’astorament, l’home sortí al carrer per tal d’intentar parar
l’objecte de
nou. No obstant, aquella acció fou en va. Únicament pogué guaitar, impotent,
com la caixa entrava dins d’una furgoneta que s’anava allunyant carrer avall.
*
* *
El
seu nou televisor feia patxoca al menjador. Però, quan s’assegué al sofà
disposat a estrenar-lo, s’adonà que el comandament a distància descansava lluny
del seu abast. L’home invocà l’aparell que dansà per l’aire fins aterrar sobre
la seva mà.
Somrigué.
Tot i que en aparença els ulls d’Ignatius Werter estiguessin dirigits al
televisor, la seva ment només rumiava què més podria pispar. Un pernil ibèric?
Una consola? Un ordinador? Amb el poder de la telecinesi, tot era possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada