Asgeir brandava amb orgull la vigorosa espasa, l’acer de la qual ja no es
percebia de tant que el roig havia esquitxat la llarga fulla. Aquella arma
sempre havia estat la llavor de la seva puixança.
Una destra estocada enemiga, però, esvaní la
seva ferotgia víking. Aquella reeixida carrera s’escapava talment com la sang
que brollava de dins seu.
Encongit sobre si mateix,
Asgeir expectava l’arribada de la seva valquíria. Aleshores, aquesta el conduiria
al Varhalla, on es convertiria en einherjer, per així brindar hidromel i
entrenar fins l’arribada del Ragnarök, on combatria amb la particular ferocitat
normanda al costat del gran Odin. I al final de la guerra, esdevindria l’últim
home, que les llegendes anomenarien Lífthrasir i que, juntament amb la bella
Líf, engendraria la nova i perfecta humanitat.
Asgeir, ni en el seu últim alè, no comprengué que la seva valquíria mai
arribaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada