El drac (Dinotuit #14)

Malthus sideral (Dinorelat #14)

El dia que els japonesos van descobrir el sèrum de la vida perenne va haver-hi una gran alegria a tot el món. Ah, però ja ens ho podíem pensar! Com ho arreglaríeu, vós? No hi cabem pas tots alhora i per sempre!
Zero a Malthus. PERE CALDERS

El sèrum de la vida perenne havia estat el principal maldecap d’aquella darrera Assemblea General extraordinària de les Nacions Unides.  Si no s’hagués actuat amb promptitud, els recursos del planeta s’haguessin esgotat en molt pocs anys. Durant les vint-i-quatre hores que s’havia dilatat la reunió, s’havien barallat propostes ben distintes com la d’omplir terra i mar d’hivernacles, vetar la natalitat o establir un límit d’edat en què tots els ancians, sense excepció, es veiessin obligats a ser traspassats. Tanmateix, la majoria de propostes foren descartades per improbables o impopulars.

La idea que va prevaler, vingué, inesperadament, a proposta del recent estrenat estat català. Enlloc de llevar la vida dels ancians d’una certa edat, el que es podia fer era enviar-los a l’espai a la recerca de nous planetes per colonitzar. Per evitar possibles revoltes o oposicions sistemàtiques a la proposta, es demanarien, en primer lloc, voluntaris, bo i engalanant el projecte amb un nom florit: Programa de Repoblació Espacial. La idea fou ben rebuda arreu i s’hi inscrigueren un bon nombre d’aspirants, suficients com per mantenir a ratlla el problema de la mancança de recursos durant un temps.

L’insòlit de tot plegat era que la invenció de l’elixir de la vida eterna hagués permès, al seu torn, la represa del viatge espacial, que uns anys abans havia semblat estancat. I és que el temps del trajecte ja no suposava més un problema, atès que la humanitat, ara eterna anciana, disposava, literalment, de tot el temps del món.

Perseu (Dinotuit #13)

L'últim heretge (Dinorelat #13)

Ací és on van cremar l’últim heretge...

LA GOSSA SORDA, L’últim heretge

Talment com una flor de flames, el foc el sotja per totes bandes. La pira, que es troba al bell mig d’aquella dansa ígnia, el manté fermat a ella, bo i impedint la seva fugida. El fum, enlloc d’escolar-se a l’interior dels seus pulmons, s’eleva al cel, tot evitant que mori abans que les flames comencin a deflagrar la seva carn. Segurament, aquells ateus endimoniats han dominat la direcció del fum  per així demostrar a la nova humanitat laica, com pereix el darrer cristià en les flames del seu propi infern. L’únic que ell pot fer és pregar a Déu, el seu Déu, perquè el seu decés sigui prompte. Atenyeria un punt, però, que s’arribaria fins i tot a qüestionar si pogués ser cert allò que els seus botxins tant predicaven.

La mosca (Dinotuit #12)

Furts flotants (Dinorelat #12)

El botiguer observà bocabadat l’escena. Una de les caixes que contenia un televisor d’última generació flotava, literalment, davant dels seus nassos. A poc a poc s’anava allunyat de la rebotiga, bo i dirigint-se cap a la sortida.

Allò no tenia cap mena de sentit. Intentà aturar-la abans no fugís per la porta. Tanmateix, la caixa estava dotada d’una força estranya que el repel•lí, tot estampant-lo contra el mostrador.

Després d’uns segons d’astorament, l’home sortí al carrer per tal d’intentar parar l’objecte de nou. No obstant, aquella acció fou en va. Únicament pogué guaitar, impotent, com la caixa entrava dins d’una furgoneta que s’anava allunyant carrer avall.

* * *

El seu nou televisor feia patxoca al menjador. Però, quan s’assegué al sofà disposat a estrenar-lo, s’adonà que el comandament a distància descansava lluny del seu abast. L’home invocà l’aparell que dansà per l’aire fins aterrar sobre la seva mà.

Somrigué. Tot i que en aparença els ulls d’Ignatius Werter estiguessin dirigits al televisor, la seva ment només rumiava què més podria pispar. Un pernil ibèric? Una consola? Un ordinador? Amb el poder de la telecinesi, tot era possible.

La màquina del temps (Dinotuit #11)