Pervivència hiemal (Dinorelat #11)

Guaitava, silent, les ruïnes del que havia estat el temple de la Sagrada Família. Les seves antigues torres jeien ara, immòbils, talment com cadàvers congelats. L’únic que restava dempeus era alguna estàtua consagrada i algunes de les seves ciclòpies columnes que, malgrat tot, no pogueren defugir de veure’s amarades pel gel i la neu.

Contemplant les deixes glaçades de la que havia estat l’ànima de Barcelona, no pogué evitar preguntar-se com ell havia aconseguit sobreviure aquell infern hivernal.

Foscor digital (Dinotuit #10)

Ethernal Youth (Dinorelat #10)

Les sospites sobre l’eficiència d’Ethernal Youth (o també conegut publicitàriament com “l’elixir de l’eterna joventut”) van aparèixer juntament amb les queixes d’alguns consumidors que havien començat a notar en ells els primers símptomes de l’edat. Aquesta suspicàcia es veié confirmada uns anys després amb la desaparició dels màxims responsables de l’empresa, paral·lelament amb la dels seus beneficis milionaris. Encara avui es desconeix els motius de l’esvaniment dels inventors del producte, i dels diners esvanits, com també de la seves actuals localitzacions. Hi hagué cert sector policial que especulà sobre la possible relació d’ambdós episodis, però no es pogué trobar cap evidència que corroborés la certesa de la seva hipòtesi.

De tot plegat, només se’n pogué treure una resolució ineluctable: les arrugues seguirien decorant els rostres de les generacions venidores com, des de sempre, puntuals, havien tendit a manifestar-s’hi.

DIVERSOS AUTORS. Enciclopèdia virtual del comerç contemporani.

Editorial Tempus Fugit, 2046.

L'ombra (Dinotuit #9)

La bombolla (Dinorelat #9)

El dia que la famosa bombolla de l’illa de Quero esclatà, tot semblà anar-se’n en orris. Ni la curiosa arquitectura circular del territori, ni la indumentària estrambòtica de les seves gents ni tan sols l’insistent desplegament publicitari que se’n derivà, frenà la davallada turística en què s’havia sumit l’illa. Alguns curosos escèptics negaren l’existència d’aquest fet, i d’altres de menys optimistes maldaren en minimitzar el problema.  Tanmateix, tot apuntava cap una paraula que ningú volia anomenar. O que més endavant seria desposseïda, de tant predicada que hauria estat, de la seva transcendència.

I és que l’illa s’havia bastit de tal manera en aquella ciclòpia bombolla, que sense ella ja no restava res. Només aire.

Petjades (Dinotuit #8)

L'arribada de la valquíria (Dinorelat #8)

Asgeir brandava amb orgull la vigorosa espasa, l’acer de la qual ja no es percebia de tant que el roig havia esquitxat la llarga fulla. Aquella arma sempre havia estat la llavor de la seva puixança.

Una destra estocada enemiga, però, esvaní la seva ferotgia víking. Aquella reeixida carrera s’escapava talment com la sang que brollava de dins seu.

         Encongit sobre si mateix, Asgeir expectava l’arribada de la seva valquíria. Aleshores, aquesta el conduiria al Varhalla, on es convertiria en einherjer, per així brindar hidromel i entrenar fins l’arribada del Ragnarök, on combatria amb la particular ferocitat normanda al costat del gran Odin. I al final de la guerra, esdevindria l’últim home, que les llegendes anomenarien Lífthrasir i que, juntament amb la bella Líf, engendraria la nova i perfecta humanitat.

Asgeir, ni en el seu últim alè, no comprengué que la seva valquíria mai arribaria.