Perseu (Dinotuit #13)

L'últim heretge (Dinorelat #13)

Ací és on van cremar l’últim heretge...

LA GOSSA SORDA, L’últim heretge

Talment com una flor de flames, el foc el sotja per totes bandes. La pira, que es troba al bell mig d’aquella dansa ígnia, el manté fermat a ella, bo i impedint la seva fugida. El fum, enlloc d’escolar-se a l’interior dels seus pulmons, s’eleva al cel, tot evitant que mori abans que les flames comencin a deflagrar la seva carn. Segurament, aquells ateus endimoniats han dominat la direcció del fum  per així demostrar a la nova humanitat laica, com pereix el darrer cristià en les flames del seu propi infern. L’únic que ell pot fer és pregar a Déu, el seu Déu, perquè el seu decés sigui prompte. Atenyeria un punt, però, que s’arribaria fins i tot a qüestionar si pogués ser cert allò que els seus botxins tant predicaven.

La mosca (Dinotuit #12)

Furts flotants (Dinorelat #12)

El botiguer observà bocabadat l’escena. Una de les caixes que contenia un televisor d’última generació flotava, literalment, davant dels seus nassos. A poc a poc s’anava allunyat de la rebotiga, bo i dirigint-se cap a la sortida.

Allò no tenia cap mena de sentit. Intentà aturar-la abans no fugís per la porta. Tanmateix, la caixa estava dotada d’una força estranya que el repel•lí, tot estampant-lo contra el mostrador.

Després d’uns segons d’astorament, l’home sortí al carrer per tal d’intentar parar l’objecte de nou. No obstant, aquella acció fou en va. Únicament pogué guaitar, impotent, com la caixa entrava dins d’una furgoneta que s’anava allunyant carrer avall.

* * *

El seu nou televisor feia patxoca al menjador. Però, quan s’assegué al sofà disposat a estrenar-lo, s’adonà que el comandament a distància descansava lluny del seu abast. L’home invocà l’aparell que dansà per l’aire fins aterrar sobre la seva mà.

Somrigué. Tot i que en aparença els ulls d’Ignatius Werter estiguessin dirigits al televisor, la seva ment només rumiava què més podria pispar. Un pernil ibèric? Una consola? Un ordinador? Amb el poder de la telecinesi, tot era possible.

La màquina del temps (Dinotuit #11)

Pervivència hiemal (Dinorelat #11)

Guaitava, silent, les ruïnes del que havia estat el temple de la Sagrada Família. Les seves antigues torres jeien ara, immòbils, talment com cadàvers congelats. L’únic que restava dempeus era alguna estàtua consagrada i algunes de les seves ciclòpies columnes que, malgrat tot, no pogueren defugir de veure’s amarades pel gel i la neu.

Contemplant les deixes glaçades de la que havia estat l’ànima de Barcelona, no pogué evitar preguntar-se com ell havia aconseguit sobreviure aquell infern hivernal.

Foscor digital (Dinotuit #10)